Com ja sabem, el feminisme ha incorporat les cures i la necessitat de situar la vida al centre com a reivindicació clau en les darreres dècades de lluita. Els últims anys, he llegit i reflexionat cercant respostes a la pregunta: quins són els motius perquè no es doni reconeixement al sistema de cures que sustenta el nostre sistema socioeconòmic? Aquesta qüestió em va fascinar tant durant el meu període d’estudis universitaris, que va acabar sent el fil del meu treball final de màster, titulat: La invisibilització de les cures: anàlisi crítica de l’ideal liberal d’autonomia en textos educatius. Es tracta d’un treball on s’explora la idea que certs imaginaris sobre l’autonomia personal, des de concepcions liberals, podrien estar ajudant a invisibilitzar el sistema feminitzat de cures que ens sustenta. En aquesta entrada, vos compartesc algunes idees clau per pensant conjuntament sobre altres models d’entendre’ns que ens permetin seguir despatriarcalitzant les societats en les quals vivim.
Començaré plantejant què és l’autonomia des del paradigma liberal. M. Teresa Matín-Palomo, investigadora en ciències polítiques des de la perspectiva de gènere, defineix una persona autònoma des de la concepció liberal com aquella que s’ha fet a si mateixa i és responsable de les seves decisions, propietària de les seves idees i totalment independent d’influències. Per tant, l’autonomia, es pot entendre com un sinònim d’autosuficiència i independència. Aquestes característiques s’han considerat uns dels criteris per establir el dret a la lliure participació política, simbolitzant una de les fites del desenvolupament personal i polític. La seva importància queda reflectida, per exemple, si analitzem els grups socials que no varen tenir reconegut el dret a vot en diferents moments de la història. Entre ells, podem trobar les dones, els homes no propietaris, les persones amb diversitat intel·lectual o els menors d’edat, tots i totes, exempts del dret a vot en algun moment per no respondre a l’ideal d’autonomia plantejat.
Aquesta proposta d’autonomia, amaga algunes trampes que cal desvelar. La primera és que es presenta com una capacitat individual, estàtica i intrínseca d’algunes persones. D’això se’n deriva, en contraposició, una concepció també individualista de la dependència, dividint la societat entre les persones dependents i autònomes. Ignorant així, el que moltes autores feministes, tals com Judith Butler, han recordat, que la vulnerabilitat ens constitueix a tots i totes, com a éssers humans.
La segona trampa que amaga la fantasia d’autonomia és que invisibilitza totes les activitats de cures dutes a terme per a la gestió d’aquesta vulnerabilitat. Totes les persones necessitam, en major o menor mesura, rebre atenció i cures (pròpies i dels altres) per mantenir les nostres vides. Per aquest motiu, històricament s’ha desplaçat a la meitat de la població femenina a l’esfera privada per realitzar aquestes activitats. De fet, tal com exposa Blanca Rodíguez-Ruíz al seu text Hacia un estado post-patriarcal. Feminismo y cuidadanía, aquesta realitat segueix suposant l’expulsió d’àmbits públics i de la presa de decisions col·lectives de moltes dones a la nostra societat, remetent-les a una ciutadania de segona.
Una altra, és que, aquesta concepció d’autonomia, obvia l’existència de pressions socials, estructures de poders i processos de disciplinament. I dibuixa a l’individu com una persona racional, coherent i estable, sense donar espai a les incongruències, els temors o les contradiccions que ens caracteritzen. Una concepció monolítica, esbiaixada, descontextualitzada i totalitzadora que deixa la fragilitat, la irracionalitat o la complexitat al marge de l’individu model, sent totes elles característiques de persones immadures, incompletes o incompetents.
Al final, només els anomenats subjectes BBVA per Amaia Pérez Orozco –blancos, burgueses, varones y adultos-, poden sostenir aquesta fantasia d’autonomia gràcies al fet que existeix un sistema de cures organitzat per satisfer les seves necessitats de manera instantània. Per contra, tal com indicia Blanca Rodríguez-Ruíz, la resta són considerats, en més o menys mesura, subjectes dependents; en comptar amb necessitats diferents a aquesta minoria privilegiada i trobar-se en un sistema que no assegura la satisfacció espontània de les seves necessitats particulars. Cal recordar que la dependència es considera com una gran limitació i impediment en la nostra societat.
En darrer lloc, és important tenir en compte les repercussions d’aquest mite. L’autonomia entesa com a independència té el risc de tancar al subjecte en si mateix i derivar en un individualisme egoista i pràcticament antisocial que penalitza la dependència i assumeix les responsabilitats de cures com una càrrega. Això fomenta una participació política egoista centrada en la cerca del benestar individual per damunt de tot, fent-ho difícilment compatible amb els interessos generals i les responsabilitats relatives als altres.
Reflexionar sobre aquesta qüestió és realment urgent per assegurar la redistribució i desfeminització de les activitats de cures, incorporant-les com responsabilitats bàsiques de la ciutadania. Si volem que les cures prenguin un paper visible i rellevant a la nostra societat, hem de començar a pensar-nos de manera diferent, incorporant les xarxes relacionals com a part constitutiva de la mateixa individualitat.
Una proposta molt interessant per la reinterpretació d’aquesta subjectivitat des de perspectives feministes i de les cures és la idea de l’autonomia relacional. En concret, Janet Delgado, defineix l’autonomia com la resposta a un entramat de vincles des dels quals ens construïm com subjectes i prenem les nostres decisions vitals. S’entén així que les xarxes relacionals ens constitueixen com a persones i aquestes poden, tant promoure la nostra autonomia, com amenaçar-la. Quedant visible la rellevància d’aquest entramat relacional tant el positiu com en el negatiu, posant en evidència que les nostres fortaleses i debilitats estan, ambdues, induïdes, augmentades, reduïdes i recolzades per la influència d’aquelles persones amb les quals ens relacionem.
En altres paraules, s’incorpora la interdependència i l’ecodependència com a realitats constitutives de la mateixa autonomia. Entenent que existeix únicament immersa a una matriu relacional. Posant llum a totes les cures i vincles que fan possible entendre’ns com a persones autònomes i potenciant un compromís amb la regeneració del benestar col·lectiu mitjançant la reciprocitat i la solidaritat davant la precarietat que ens constitueix. Superant així la dicotomia autonomia-dependència i incorporant la complexitat de l’ésser humà, alhora autònom i vulnerable, racional i emotiu o lògic i irracional.
Aquesta nova concepció de l’autonomia relacional pot aportar canvis tant en l’àmbit de les relacions personal, com socials. En el plànol relacional, entendre’ns com persones fràgils, vulnerables i interdependents ens pot fer més conscients de la xarxa relacional en la qual vivim, ajudant a donar valor a les cures que rebem i donem. En definitiva, ens permet ser més conscients de tots els suports que ens possibiliten reconèixer-nos com a persones autònomes.
En el pla social, la perspectiva relacional també pot tenir impactes en la manera de construir una proposta política i social. Les propostes polítiques centrades en la interdependència i la fragilitat, han de tenir consciència de la rellevància de les cures i de les responsabilitats compartides, consolidant els llaços socials, posant en el centre la vida i donant prioritat a la cooperació mútua. Desarticulant, així, la concepció egoista i individualista que promou el pensament liberal.
Per acabar, recordar que l’educació formal també ha de participar en la transformació d’aquests imaginaris. Com hem xerrat en altres entrades, aquest canal pot funcionar a favor de la perpetuació del sistema capitalista-patriarcal o, en contraposició, col·laborar a canviar-ho. Ens hem de comprometre per abandonar aquest ideal liberal d’autonomia, que oculta les cures realitzades històricament per les dones i renega de la vulnerabilitat inherent de les persones. Per pensar-nos d’altres maneres, formulant nous models que assegurin la desestructuració de la divisió sexual del treball, visibilitzin la rellevància de les cures i posin el benestar col·lectiu al centre.
