Avui parlarem sobre la feminització de la professió docent. Basta aturar-se un moment per veure que la majoria de gent que treballa a la docència, són dones. I no fa falta dir que aquesta majoria s’accentua com més petites són les persones que conformen el seu alumnat. Tot això té uns motius històrics que ens ajuden a entendre el perquè d’aquest fet… i alhora ens conviden a qüestionar-nos com és que encara és així.

En aquesta entrada en farem cinc cèntims, així que anem per parts. D’acord amb Cortina i San Román, l’estratificació del treball per gènere a l’educació es va produir per dues tendències paral·leles: per una banda, es transformaren els valors socials ja que s’obriren nous espais per a les dones en el mercat laboral; per l’altra, els rols de gènere es manteniren intactes ja que aquests treballs eren feines de cures o tasques semblants a les domèstiques.

Que les dones accedissin al mercat laboral també va suposar que no poguessin tenir cura dels fills i filles durant la seva jornada laboral. Per això, es va fer necessària la contractació de més mestres que poguessin atendre al major nombre d’infants escolaritzats. Contractar dones era més rentable perquè se’ls podia pagar un sou més baix que als homes. A més, s’entenia que es tractava d’una feina que se’ls donaria bé: la docència amb infants l’havia d’assumir una persona que pogués complir un rol determinat, que encaixa amb el paper que jugava la dona en el nucli familiar tradicional.

Veiem, doncs, que la professió docent s’entenia (i encara ara sovint s’entén) com una vocació innata per a les dones. Aquesta suposada vocació fa referència a que les dones poden ser mestres amb facilitat, ja que les habilitats que en teoria es requereixen per a dur a terme la tasca docent apareixen en les dones “de forma natural o instintiva”. Aquest parany de la naturalesa femenina ens situa en diferents escenaris.

Per una part, es tracta de nou d’una forma de menystenir les cures, i també d’interpretar que de l’educació infantil només cal considerar-ne la part assistencial. Però això és un tema que tractarem a una altra entrada. Per altra part, ens demanem: quines implicacions socials té que hi hagi més dones mestres que homes? Els infants aprenen alguna cosa d’aquesta diferència? Què passa quan entra un home en aquest espai feminitzat? Hi té algun(s) privilegi(s)?

Tampoc ens hem d’oblidar de les condicions laborals precàries que les educadores infantils tenen avui en dia, i que de ben segur es troben lligades a les idees i valors que hem anat exposant. Serien les mateixes condicions si no fos una feina de dones?

En resum ens demanem: què passaria si realment ja no prevalessin les idees que ens portaren a la feminització de la professió de mestre/a de la petita infància? Encara estaríem així?

_________________________________________________________________________________

Aquesta entrada l’havia acabat abans de fer una classe amb un grup d’alumnes de segon del Grau d’Educació Infantil, i ara no em puc estar d’afegir unes idees que hem comentat a la sessió durant un diàleg entorn a la situació del 0-3 al nostre context.

Hem parlat sobre com la imatge d’infància que predomina a la nostra societat condiciona també les condicions del 0-3. Si s’entenés a la petita infància com a persones completes, subjectes de dret, segurament hi hauria més places públiques per a accedir a una educació infantil de qualitat. Segurament les condicions laborals de les educadores serien més bones. Segurament s’entendria que no es pot viure només de (suposada) vocació. Segurament els permisos de maternitat i paternitat serien més llargs i flexibles. Segurament les famílies no haurien de fer filigranes per no haver de deixar el seu nadó de quatre mesos a una escoleta. Segurament tindríem més consciència de la importància dels primers anys de la nostra vida… I entendríem les cures com un pilar bàsic per a l’educació i per a la vida.

Gràcies alumnes per ajudar-me a reflexionar més i millor!