Si ens començau a conèixer sabreu que sovint xerrem i reivindiquem les cures com a part important de la nostra mirada. Aprofitarem aquesta entrada per explicar un poc més què entenem nosaltres per cures i quina és la importància que tenen en la nostra societat i en l’educació.
Ens estem fent amb una petita biblioteca de llibres i contes que ens ajuden a pensar i treballar a incorporar les perspectives feministes a la pràctica educativa. Un dels darrers va ser El manifest de les cures, escrit per The Care Collective. Un llibre que xerra del tema que ens ocupa avui directament. Aquest defineixen les cures com la capacitat individual i comunitària de crear les condicions polítiques, socials, material i emocionals que permetin que les persones, les criatures vives i el mateix planeta prosperin. Amaia Pérez Orozco, economista feminista de referència, les defineix com el manteniment i gestió diaris de la vida, la resposta a les necessitats més bàsiques i quotidianes que permeten la seva sostenibilitat, en la seva faceta material i afectiva, indissolublement lligades, imprescindibles per totes i cada una de les persones. Així doncs les cures poden fer referència a un conjunt ampli d’accions, com poden ser, dur aigua a la comunitat, preparar l’aliment per una família, gestionar la por d’un infant, cuidar d’una persona malalta, acollir una persona nouvinguda o canviar els llençols.
Neil Noddings exposa que tenir cura passa tant pel nivell intrapersonal (tenir cura d’un mateix o una mateixa), nivell interpersonal (tenir cura dels altres) i nivell transpersonal (tenir cura de l’entorn que ens envolta). A més, exposa que cuidar implica quatre fases:
- La primera, preocupar-se. És a dir, reconèixer les necessitats dels altres (i pròpies) que han de ser satisfetes.
- La segona, responsabilitzar-se. Veure com es pot respondre a aquestes necessitats de manera flexible i allunyada d’una visió imposada i obligada de la resposta.
- La tercera, cuidar. L’acte mateix de cuidar i donar resposta a la necessitat.
- La darrera, deixar-se cuidar. Entendre’s com una persona vulnerable que necessita els altres i mereixedora de les cures necessàries.
Malauradament, vivim en un món on les cures tenen poca visibilitat i quasi cap reconeixement, tot i el seu paper fonamental per al manteniment de les societats. Quantes vegades hem sentit dir d’una mestressa de casa, ocupada a temps complet en la gestió de la vida, que no fa feina?
El sistema capitalista neoliberal no ajuda gens a poder establir un sistema de cures col·lectiu, potent i igualitari, ja que posa per sobre el desenvolupament del mercat i l’economia. Aquest sistema no es preocupa ni es responsabilitza de les necessitats de les persones. En aquesta línia, el capitalisme genera una cultura de l’individualisme: persones abstretes, preocupades únicament pel benefici individual, amb poc compromís amb els altres i bolcada al consum desmesurat. Les cures queden delegades al nucli familiar. De fet, no casualment, són gestionades per les dones de manera invisibilitzada i molts cops imposades. Podem mirar al nostre voltant, i fer-nos les preguntes: qui cuida dels nostres majors?, qui s’encarrega de pensar el menú diari a casa?, qui fa els esforços per donar continuïtat a les relacions de parella hetero?, qui s’encarrega d’acudir a les reunions de famílies?, qui posa les rentadores dels draps bruts a casa? És cert que cada cop més els homes estan assumint certes tasques de cures dins de les famílies, gràcies a la denúncia i reivindicació constant per part del feminisme. Però cal tenir en compte que la gestió del com, quan i què és necessari per a fer aquestes tasques, encara recau en les dones, amb la càrrega mental que això implica. D’això en parlarem en més profunditat en una altra entrada.
En la societat de benestar, hi ha cert miratge que les cures estan cobertes de manera igualitària. En un punt, la incorporació de la dona en el mercat laboral es va fer adaptant-se al model patriarcal-capitalista, cosa que va suposar deixar de banda la gestió de la vida que duien a terme a temps complet a casa. Com es va resoldre? Mercantilitzant les cures. Oferint a qui ho pot pagar la possibilitat de contractar (o no) dones d’altres contextos per a encarregar-se’n a través del que coneixem com a cadenes globals de cures. Amaia Orozco apunta que és un dels fenòmens més paradigmàtics de l’actual procés de feminització de les migracions, i que es tracta de cadenes de dimensions transnacionals que es conformen amb l’objectiu de sostenir quotidianament la vida. A les llars, es transfereixen treballs de cures d’uns a altres d’acord amb els eixos de poder, entre els quals destaca el gènere, l’ètnia, la classe social i el lloc de procedència.
Arribats a aquest punt, és important remarcar que per a nosaltres, les cures no són una proposta idealitzada, són una urgència per començar a viure un món habitable per a tothom. De fet, tal com ens recorda el llibre del manifest de les cures, cuidar té clars i obscurs i que en molts casos està carregada d’aspectes que no són del tot positius, tant per la persona que cuida com per qui rep les cures. Això es coneix com l’ambivalència de les cures i ens permet fugir d’aquesta idea naïf que molts cops es relaciona amb cuidar. Un exemple podria ser com fer-se càrrec dels nostres grans o de persones malaltes ens contacta amb la vulnerabilitat del cos i la mort, aspectes difícils amb els qui conviure. Així com el cansament que comporta, la culpabilitat o la contradicció amb altres necessitats, com per exemple, el desenvolupament personal. Per tot això, el feminisme lluita per un repartiment i responsabilització equitatiu en la societat i deixar de recaure exclusivament en les dones (molt cop migrades o amb baixos recursos), sostingut a partir de la idea que les cures són sempre producte de l’amor i la solidaritat de les dones o de la seva naturalesa relacional.
En suma, hem de començar per posar les cures al centre. Això vol dir (re)ordenar les nostres prioritats, donar espai i valor a la vida, a una vida digna per a tothom. Implica considerar-nos persones amb necessitat de ser cuidades durant totes les fases de la vida. Per tant, entendre’ns com persones interdependents i vulnerables, que ens necessitem les unes a les altres per ser. Lluny de la visió liberal, meritocràtica i masculina de l’home fet a si mateix, propietari del seu camí i de la seva autonomia. MªTeresa Martín Palomo exposa que revalorar les cures és fer front a les relacions de cures basades en l’obligació, la imposició i el sacrifici. Relacions que en realitat s’haurien d’entendre més en clau d’explotació. Prenent consciència així que les dones han sigut forçades històricament a la gestió de la vida de manera encoberta i sense cap reconeixement.
En aquest sentit, el llibre fa una dura crítica al fet que la gestió de la vida es concentri en el nucli familiar (i en les dones de les famílies) o en el mercat, i aposta per les cures comunitàries i col·lectives, amb major calat i abast per a tothom. Introdueix el concepte de la cura promíscua, fent referència a la necessitat de cuidar més enllà de les nostres persones estimades. I remarca la importància de crear polítiques i economies que donin les eines i els espais per a crear aquestes xarxes de cures autònomes i autogestionades.
I quin paper juga l’educació en aquest entramat? Començar a posar la vida al centre, comporta també dur-la als centres educatius. Per una banda, fomentar la cultura de les cures en les relacions personals i en els mateixos processos d’aprenentatge. Ja que els espais de benestar són bàsics per l’aprenentatge i el desenvolupament. Per això hem d’incorporar la pedagogia de les cures. Donar espai per reconèixer i valorar totes les tasques necessàries per al sosteniment de la vida i posar-les en pràctica: deixar espais per aprendre a cuidar-nos i cuidar l’entorn en el qual vivim. Entendre, en la línia de llibre esmentat, que la construcció d’un espai de cures ha de ser entesa com una responsabilitat compartida entre tota la comunitat educativa i la societat. A més, implica un compromís en acompanyar a l’alumnat a aprendre a cuidar i cuidar-se. Entendre’ns com a subjectes interdependents i prendre consciència sobre el paper de les altres persones per a assolir autonomia, tal com explicavem a l’entrada anterior sobre autonomia relacional. Treballar per comprometre’s amb el benestar del grup i l’escola. Fomentar l’educació emocional. Tot acompanyat d’una visió històrica sobre el paper de les dones en la responsabilitat de les cures, per assegurar el seu repartiment equitatiu.
En definitiva, fomentar la cura promíscua des de la primera infància, més enllà de la centrada únicament en la nostra gent, permetrà generar una cultura solidària i cooperativa, que no mira cap a una altra banda davant de les injustícies i la violència estructural, es responsabilitza i passa a l’acció.
