Un dels grans temes que ens ocupen com a entitat és la infància. Pensem que és necessari definir com l’entenem perquè això alhora dóna sentit i coherència al treball que fem i creiem que suposa una primera passa des de la qual construir propostes, significats i coneixement. Ens referirem a aquesta mirada cap a la infància, aquesta definició, com a imatge d’infància.
Així doncs, aquesta hauria de ser la base sobre la qual es desenvolupen la resta dels factors que intervenen en l’educació.
Per tal d’introduir l’entrada d’avui, em sembla adient exposar la següent idea d’Alfredo Hoyuelos quan parla de la importància de declarar una imatge d’infant:
Cada uno de nosotros poseemos una imagen y es importante -antes de nada- hacerla explícita. Esta figura orienta y dirige las actuaciones, relaciones y propuestas que establecemos con los niños. (…) Esta imagen, que ya es una declaración de principios éticos, es imprescindible para comenzar a trabajar y tratar de establecer una didáctica con los niños. Es el punto de encuentro que crea una coherencia interna entre teoría y práctica. Es el cimiento sobre el que hay que sustentar todo el proyecto educativo. Es la demanda previa y primera a otras preguntas sobre el para qué y cómo educar.
Mara Davoli apunta que aquesta imatge d’infància la madurem en la nostra experiència personal i de patrimoni social i cultural. Es tracta d’un concepte que portem amb nosaltres mateixes, doncs, com a persones i com a educadores. Per tal de concretar una mica aquesta imatge d’infant, penso que seria interessant exposar la imatge d’infància de què parlava la mateixa autora, definint-la com una infància forta, amb gran disponibilitat de recursos i potencialitats; com una infància que de seguida entra en la complexitat del món i que cal que sigui escoltada i respectada en la seva capacitat de fer, pensar i construir relacions; com una infància curiosa, a qui li agrada investigar, explorar, desafiar el pensament en solitari i amb els demés; com una infància autora de les pròpies idees i que sap preguntar-se i preguntar als demés i a les coses, i que cerca maneres pròpies i originals per a construir el seu coneixement personal del món. L’autora diu que es tracta d’una infància “dispuesta a lo nuevo y distinto, porque cada niño y cada niña lleva en sí mismo una historia, un destino, un sentimiento y una esperanza de futuro (…) es una infancia portadora y constructora de derechos, que pide con fuerza ser escuchada, respetada y valorada en su propia identidad y unicidad”.
Cal, doncs, entendre i reconèixer la infància des d’una perspectiva de respecte i dignitat. Alfredo Hoyuelos afirma que treballar amb infants vol dir “comptar amb poques certeses i amb moltes incerteses. El que ens salva és cercar i no perdre el llenguatge de la meravella que perdura, en canvi, en els ulls i en la ment dels infants”. Així, d’acord amb l’Escola Congrés Indians, es fa evident que “Cal tenir en compte la infància, els seus drets, les seves potencialitats i recursos, de manera que l’escola sigui un espai de qualitat on tots els nens i totes les nenes s’hi sentin realitzats”. D’aquesta premissa se’n deriva també la concepció de l’escola com un lloc de respecte, en la qual es cuida el benestar de les persones. En la mesura que es reconeix i s’accepta l’infant, es permet un creixement en equilibri i benestar. Aquest reconeixement és una tasca en la que cal reconèixer també la globalitat de l’infant, els cent llenguatges dels que parlava Loris Malaguzzi. Es tracta, per tant, de pensar l’educació des d’un enfocament holístic i integral. Els professionals de Congrés Indians afirmen que cal acompanyar l’educació de la persona en la seva totalitat: “educar tota la persona implica tenir en compte que no només és «raó» sinó que té diverses intel·ligències que l’educació ha de potenciar i a les quals el sistema educatiu ha de donar resposta perquè puguin ser desenvolupades”.
Meritxell Bonàs creu que un infant que viu amb benestar viu amb riquesa també la seva relació amb l’entorn i alhora omple les seves accions de recerques i preguntes, fet que es relaciona directament amb l’alegria d’aprendre. Els cent llenguatges poden relacionar-se amb una imatge d’infant de la que parla Sausan Burshan: la imatge del nen com a co-constructor de coneixement, identitat i cultura. En ella es veu a l’infant com un ser complex i individual que existeix a través de les seves relacions amb els altres i dins un context particular. Burshan apunta que:
En esta imagen, el niño es un co-constructor activo de su conocimiento y nace con las capacidades para aprender, no necesita preguntar ni tener el permiso adulto para comenzar a aprender. El aprendizaje es una actividad cooperativa y comunicativa, en la cual niños son agentes activos que construyen el conocimiento, el compromiso y crean significados del mundo, en conjunto con los adultos y, de igual importancia, con otros niños.
A més, Alfredo Hoyuelos emfatitza que ens hem de convèncer de que les criatures són productores de significats, els quals cerquen i troben investigant. Aquesta investigació és l’acció natural que fa l’infant per tal d’aprendre. Meritxell Bonàs relaciona aquesta idea amb la necessitat de viure el món per entendre’l. Diu que intervenir en el món ens connecta amb el concepte de competència i que, per això, cal un temps d’aprenentatge, que és únic en cadascú. Així, cal donar temps als infants, permetre’ls estones per viure des de la seva pròpia temporalitat i enriquir els seus sabers, aprofundir, mirar… Entenent que “una veritable educació passa per procurar que les persones assumeixin les seves pròpies decisions, per procurar que cada persona visqui la seva vida assumint també la responsabilitat de viure-la”.
D’aquesta cita se’n deriva també la idea de l’infant autònom. Agnès Szanto entén l’activitat autònoma de l’infant com una font de múltiples aprenentatges psicomotors, socioafectius i cognitius:
L’infant autònom exerceix la seva voluntat, posa a prova les seves capacitats, la seva eficàcia i també els seus límits (…) Aprèn també a aprendre; i alhora, elabora i cultiva la confiança en els seus propis mitjans. L’autonomia ofereix a l’infant el plaer de sentir-se eficaç.
Tot el que he exposat suposa entendre que, tal i com afirma Sausan Burshan, tots els infants tenen la preparació, el potencial, la curiositat i l’interès per establir relacions i involucrar-se en les interaccions socials, construint el seu aprenentatge i negociant amb tot el que l’ambient els brinda. Com diu Loris Malaguzzi, l’infant és un ésser ric en potencial, fort, poderós i competent.
Però en aquest moment crec que és vital exposar la següent idea: Rebeca Wild destacava que tot això no pot quedar només com una sèrie de definicions boniques, sinó que hem de prendre consciència de que si assumim aquesta imatge d’infància i dels processos d’aprenentatge, hem de invertir la nostra manera de pensar en l’educació, la funció de l’escola i de les persones educadores.
Endavant!
