Na Carme Albertí Servera és mestra d’Educació Infantil. Màster en Primera Infància i Postgrau d’Especialista Universitària en Coeducació. És una persona crítica, curosa i curiosa, amiga. Na Carme sap escoltar. Aquesta escolta s’entrellaça amb la sensibilitat especial que té cap els espais educatius i els missatges que ens transmeten, el lligam de l’estètica amb l’ètica professional.

Avui parlem amb ella sobre educació, feminisme i espais. Gràcies Carme per compartir la teva mirada personal i professional.

Explica’ns quina és la teva situació en relació al feminisme, tant a nivell personal com professional

Personalment m’hagués agradat que a la meva vida en perspectiva feminista hagués pogut arribar molt abans, però no va ser fins a mitjans anys de carrera universitària on la mirada va fer clic. Ara mateix no puc imaginar la meva vida personal i professional sense aquesta lluita per a poder canviar, deconstruir tot el que duim construït pel fet d’haver nascut en una societat patriarcal.

Què t’ha dut a interessar-te pel feminisme i la coeducació?

Qüestionar-me, així com també tenir una xarxa de relacions que m’han conduit a transitar i endinsar-me dins la coeducació.

Parlant des de la perspectiva professional personalment crec que un dels verbs que hauria de representar i fer servir el col·lectiu de mestres és, com he esmentat, el de qüestionar-se cada dia, poder donar una ullada cap enrere i adonar-se de: com miram, parlam, observam, escoltam i donam veu a cada un dels infants de l’aula en el nostre dia a dia.

Crec que aquest canvi de mirada és clau per a poder ser conscients de la càrrega cultural i social sobre les diferenciacions entre nins i nines que duim a sobre. Malauradament, aquestes condueixen a algunes conseqüències abismals com la diferenciació entre nines i nins, els estereotips, la interiorització de la posició passiva de les nines vers l’activa dels nins, o fins i tot, la violència d’aquests cap a elles com a manera de socialització i la resolució de conflictes diferenciada.

Així doncs, seria important que des de les primeres etapes educatives existeixi la sensibilització i conscienciació d’aquesta diferenciació i de la dependència de gènere creada culturalment i socialment. Em remet a una idea de Natza Farré, que diu que “no es tracta que s’hagin de canviar els rols. Es tracta que cada criatura triï en funció del que li cridi més l’atenció o li faci la infància més divertida. El problema és que des de la infància i a través de les joguines, ensenyem com és el món dels adults i aquesta és la imatge que es va fixant per reproduir-la després” (del seu llibre Curs de feminisme per microones).

Sabem que fas de mestra amb infants de 0 a 6 anys i que has treballat molt en relació a la importància dels espais com a element educatiu. Ens podries explicar la teva experiència quotidiana? En relació al que veus en relació a infància, gènere i espais.

Parlant en el marc d’Educació Infantil i, compartint reflexions de Clara Eslava, l’experiència de l’espai en els primers anys de vida dels infants condiciona una implicació total del seu cos. Aquesta experiència és una conquesta corporal que fomenta l’aparició i desenvolupament de les capacitats sensibles, reflexives, emocionals, entre altres. Això demostra la importància en aquests primers anys de vida d’un espai que condicioni i fonamenti el desenvolupament ple de l’infant en un àmbit segur i deslligat dels estereotips.

Malauradament, des de la primera infància s’educa a nins i nines per comportar-se de manera diferent en l’espai. La cultura, la societat educa als nins per ser especialment dominants. Se’ls anima a ser aventurers, a descobrir, explorar el seu entorn, a ocupar l’espai a través del cos i la veu. Pel que fa a les nines, són educades per ser reservades, esperar i acceptar limitacions espacials, així com a moure’s en un entorn proper i segur. Per tant, cal fixar la mirada sobre la importància de l’espai. Parlant des de la perspectiva professional, no podem oblidar que l’espai té una dimensió vincular i relacional, convertint-se aquest en un mediador de les relacions, ja que acompanya, facilita, guia i és còmplice de les intervencions que es duen a terme. Per tant, cal una revisió de tots els espais que habiten els infants a l’escola, perquè tots ells són educatius; parlam dels passadissos, banys, aules, així, com bé haureu sentit parlar dels patis.

Per tal de dur a terme aquesta revisió, crec que és clau fer referència al procés que esmenten les companyes de la cooperativa Coeducacció en el seu llibre Patis Coeducatius. Guia per a la transformació feminista dels espais educatius. Tot procés de canvi necessita el seu temps, a vegades aquest primer temps és individual, dins l’aula, passa a passa. Però finalment, quan parlam del canvi cal que hi participin totes les persones que habiten l’escola. Cal fer passes a la mateixa direcció per entendre i donar el pes que tenen els espais educatius.

Per acabar aquest apartat, m’agradaria recollir una cita d’Amelia Barquín:

Uno de los criterios básicos para la obra en marcha es que los espacios contribuyan tanto a la igualdad de derechos de niñas y niños como al respeto y estima hacia la diversidad, también la diversidad de identidad en proceso de construcción del alumnado. (Amelia Barquín)

Què fas tu en relació a tot això que ens comentes? Com es pot fer el canvi de mirada?

Per respondre a ambdues preguntes crec que és necessari fer referència una de les teories de Loris Malaguzzi que deia que els espais han d’acollir els drets de totes aquelles persones que l’habitin. Per tant, en aquest punt destacar la necessitat de fer una reflexió interna de tots aquells acompanyants de l’educació vers la imatge d’infant que cadascú té. Revisar-se, documentar-se, observar i acompanyar des de la vivència per poder arribar al canvi de mirada.

Quan parlam de la imatge d’infant que m’acompanya dia a dia, no és més que aquella imatge d’infant capaç, potent des del naixement, únic i diferent, amb els seus ritmes, un infant digne de respecte i cura, lliure i autònom, meravellat, protagonista dels seus aprenentatges, un infant competent per les relacions i interrelacions, constructor d’imatges, portador de cultures i identitats pròpies, un infant amb múltiples recursos afectius i sensorials i, sobretot, portador de drets els quals han de ser respectats i valorats. Aleshores, a partir d’aquest procés de canvi, els professionals haurien de dissenyar i organitzar els espais d’acord amb la imatge d’infant definida.

Crec que per arribar a aquest punt és clau l’escolta i observació, entesa com a una pràctica difícil, però indispensable que cal aprendre, aquestes capacitats poden condicionar poder observar les coses amb ull de la novetat.

Així doncs, cal dotar d’importància els aspectes arquitectònics i cal repensar els espais per tal que fomentin la igualtat de drets entre els infants i el respecte a la diversitat d’identitats, ja que, tal com exposa Isabel Preciado, l’arquitectura treballa com una tecnologia constructora de gènere de manera discreta i efectiva. D’aquesta manera, també és fonamental analitzar els espais amb perspectiva de gènere, tant l’espai físic com el simbòlic, per tal de tenir en compte les relacions de poder i les desigualtats que s’hi generen.

“És fonamental perquè la imatge pròpia que els infants es construeixen d’ells mateixos, és la que conforma la mirada dels adults que hi treballen” (Mariano Dolci).

Acostumem a parlar de tot això en tercera persona, però el cert és que ens afecta personalment. Com creus que t’està afectant a tu la socialització diferenciada, com a dona?

Moltes vegades ho he comentat i/o escoltat a altres companyes, m’agradaria poder desconnectar d’aquesta mirada, on veus tan clara aquesta socialització. Per poder viure sense indignació i tranquil·litat. Per sort passa poques vegades i les poques vegades que passa la indignació es converteix amb força per poder seguir, per poder aprendre i desaprendre un cop més.

Ara que sabem tot això, quins compromisos hem de prendre per oferir alternatives efectives?

Per tal d’estar compromesos amb la importància dels espais educatius cal entendre que:

  • L’espai actua com a tercer educador (Casellas, Gamissans, Martínez i Olmos, 2016; Eslava, 2014), ja que aquest regula de manera indirecta el desenvolupament del joc i les relacions entre els infants, com si es tractés d’un professional de l’àmbit.
  • L’espai actua com a portador de missatges com els professionals, és a dir, ofereix l’oportunitat de transmetre missatges sense la necessitat de la intervenció dels professionals.
  • L’espai com un àmbit, un lloc habitable de trobades. Un espai dinàmic on conviuen i viuen relacions i interrelacions. Així doncs, l’espai com àmbit és entès com una xarxa de relacions i també com a estructura que condiciona la connexió de vivències viscudes, parafrasejant a Maria Ferrer, Catalina Ribas i Maria Antònia Riera.
  • L’espai es pot entendre com un àmbit comunicatiu. Es tracta d’un lloc on poder compartir experiències, idees, pensaments, sentits, significats, un lloc on créixer amb la comunicació, entesa aquesta com un punt de trobada comú, que flueix entre infants, infants-adultes, infants-objecte, infants-espai.
  • Finalment, l’espai també és un àmbit que reflecteix la cultura que es viu, aquest permet realitzar un mapa de l’existència de cada una de les persones que l’habiten així com una reconfiguració constant. A l’espai hi queden impresos els codis de la cultura oferint l’oportunitat als infants, persones adultes i professionals a gestionar-los i impregnar-se d’ells.

Així, aquesta concepció entén l’espai com a contrari a la indiferència, al que és inhabitable, i es converteix en un espai on tornar cada dia sigui un plaer, on els drets i la identitat de cada una de les persones que l’habiten hi tingui cabuda, acolliment i intercanvi.

“El espacio es vital, como fuente de placer y protección, como vehículo de sus miedos y transgresiones, indisociable de sus acciones, sus tiempos, su existencia.” (Clara Eslava)

Ens recomanaries un article, llibre, recurs, etc sobre tot això que ens expliques per a saber-ne més?

Article:

  • El váter de la escuela. Una reflexión sobre, género, arquitectura y educación, d’Amelia Barquín.
  • Estètica i aprenentatge, de Vea Vecchi.
  • Coeducar des del bressol; La construcció de les identitats de gènere a la primera infància, d’Anna Carreras.

Llibre:

  • “Arte y creatividad en Reggio Emilia”, de Vea Vecchi.
  • “Territorios de la infancia”, de Isabel Cabanellas, Clara Eslava, Walter Fornasa, Alfredo Hoyuelos, Raquel Polonio i Miguel Tejada.
  • “Por qué la infancia”, de Francesco Tonucci.
  • “Ni princeses ni pirates”, de Núria Solsona Pairó.
  • “Patis Coeducatius”, de Punt 6 i Coeducacció.

Recurs: