Na Núria Margarit Carabassa és graduada amb Psicologia (UB), va decidir continuar la seva formació en migracions a la Universitat de São Paulo, Brasil. Actualment, està interessada i ocupada en el món de les migracions, la interculturalitat i el racisme. És una de les nostres referents per no deixar de banda com segueix afectant el colonialisme a la nostra societat i a altres contextos.

Gràcies per seguir fent-nos reflexionar. Esperam tenir-te a prop prest per compartir i seguir creixent juntes.

Explica’ns quina és la teva situació amb relació al feminisme. Què t’ha dut a interessar-t’hi?

D’alguna manera, potser sempre m’ha acompanyat. Però, de forma més explícita, em penso que va començar amb converses amb companyes de la universitat, i també amb tota l’efervescència i el lloc que el feminisme va ocupar a Espanya per volta del 2015, si no m’equivoco. Tot i que la manera que anat entenent el feminisme durant aquest temps s’ha transformat moltíssim.

Sabem que per tu el feminisme sempre ha d’anar acompanyat d’una mirada intercultural. Ens podries explicar una mica més?

Com he comentat, al llarg del temps he passat d’un punt de vista més liberal del feminisme fins on sóc ara. En aquest moment, no tan sols penso en un abordatge que faci una anàlisi de classe, raça/ètnia i descolonització, sinó que fins i tot em costa entendre aquestes dimensions com a alguna cosa separada. De vegades es xerra de feminisme interseccional, o tractam el patriarcat com una bombolla separada del racisme, que es creuen en determinats moments. Propostes que molts cops no són suficient per a contemplar la realitat. Encara ens incomoda molt reconèixer que estem parlant des del feminisme blanc. I aquesta perspectiva no es trenca simplement enrecordant-nos de tant en tant de les dones migrants, negres, pobres, gitanes, marroquines, putes, velles.

Aquí parlo d’aquestes 3 dimensions (gènere, raça/ètnia i classe) i deixo en segon pla altres dimensions importantíssimes com orientació i identitat de gènere, sexualitat, edat, entre d’altres, perquè entenc que les primeres opressions possibiliten la societat capitalista com la coneixem, hi estan totalment connectades.

Ja fa uns anys que vius a Brasil, un país que actualment viu una realitat molt complexa i que té aquesta llarga trajectòria de lluita antiracista. Quines interpel·lacions acostumen a fer a les mirades occidentals, sense sensibilització amb la problemàtica?

Acostumen a universalitzar la idea de dona, i la resumeixen a un tipus de vivència molt concreta que només es dona en societats del capitalisme central, en el Nord Global. Igualment, es tendeix a pensar en solucions o abordatges adaptats a les nostres societats, les nostres cosmovisions i maneres d’entendre el món, i entendre’ns a nosaltres mateixes. A més, és comú que no s’entengui la situació actual de Brasil ni dels països dependents connectada amb la colonització, que continua de forma brutal avui dia.

Si entenem la necessitat de sensibilitzar-nos en la interculturalitat i l’antiracisme. Què creus que no podem perdre de vista?

Que no podem parlar per ningú, ni tan sols per altres dones. Les persones que formen part de grups socials diversos es pensen a elles mateixes, i tenen tensions i disputes en alguns punts, com és obvi. Pot ser que ser “aliades” no sigui suficient, i pot ser que fins i tot sigui impossible.

La deshumanització estructural que es viu sent no-blanca i no-europea és tan profunda que em sembla una barbaritat pensar en les problemàtiques feministes al marge de les altres opressions. Des del feminisme blanc, ens pot sorprendre que hi hagi importants aliances entre dones i homes no-blancs. Almenys, aquí a Brasil no es passa per alt, sigui el que sigui que estiguis defensant, que qui més mor en mans de la policia militar, amb números comparables als de qualsevol guerra, són homes i nens negres pobres que viuen a faveles. Hi ha violències que homes no-blancs pateixen que les dones blanques no coneixem. No podem deshumanitzar a homes no-blancs així com ho podem fer estratègicament amb homes blancs.

Ara que sabem tot això, quins compromisos hem de prendre per oferir alternatives efectives com a societat? I des de l’escola?

A mi m’agrada pensar que qualsevol societat de la qual parlem ha de caminar i pensar-se en la seva pròpia complexitat, pensar-se situadament i localment, sense perdre de vista allò que ens uneix de manera més ampla. Segurament els camins que tenen sentit per Brasil no en tenen per Espanya, per les Illes Balears, o per Mallorca.

Les escoles infantils són un espai on es poden pensar coses molt complexes des del cos i el moviment, des de l’afecte i des de les cures, des de les històries. Em sembla un espai molt potent per pensar quina societat som i quina volem ser, on es pot incloure no només les persones que cuiden dels infants, sinó tota la ciutat o barri des d’una perspectiva de territori educatiu.

Per acabar, conta’ns un poc més sobre el projecte en el qual estàs treballant amb relació a la diversitat de les llengües maternes a les escoles en la primera infància.

Des del començament del 2021 treballo en un servei municipal d’atenció a migrants, que també es responsabilitza per implementar polítiques públiques municipals per a la població migrant. Entre altres coses, treballem conjuntament amb tot mena de serveis i institucions per transversalitzar la mirada migratòria a tots els espais que podem. São Paulo és on es concentra un terç dels immigrants de Brasil, i tot i que a Brasil la migració no és tan alta com a Espanya, hi ha escoles on la proporció d’alumnes immigrants arriba al 80%, principalment les escoles infantils.

Una cosa que notem quasi sempre quan fem formacions sobre migració amb professores, és que hi ha una voluntat de saber i apropiar-se d’eines explícites per a dialogar amb infants immigrants o filles d’immigrants. Ens demanaven com ho poden fer per a dialogar i apropar-se de les cuidadores i cuidadors d’aquests infants, i sobretot, com superar la barrera cultural i lingüística.

Aleshores, vam proposar un projecte en el qual intentem, juntament amb les professores, pensar la pròpia llengua materna dels infants com a un recurs per a promoure la inclusió, sense passar per una assimilació. I així, promoure també que els altres infants brasilers tinguin una educació que no suposi que el seu marc cultural és l’únic ni el més correcte. A partir de vàries experiències i pràctiques de les escoles, pensem en activitats, intervencions i projectes que es puguin implementar a les classes i abarquin aquest repte, pensant l’escola inserida en el seu territori i els cuidadors i cuidadores, treballadors de l’escola, treballadors del barri, com a part d’aquesta comunitat i acció educativa.

Ens recomanaries un article, llibre, recurs, etc sobre tot això que ens expliques per a saber-ne més?

Recomano llegir a la Lélia Gonzalez, suposo que hi deu haver alguna obra seva traduïda. També recomano llegir a la Gloria Anzaldúa.