Avui encetem un nou espai on diferents persones convidades compartiran en el nostre blog reflexions sobre temes que ens preocupen. Començam amb les idees de na Núria Prieto Tur sobre masculinitats.

Na Núria és Mestra de Primària, especialista en necessitats educatives especials i coeducadora. Té un projecte personal i professional a Eivissa amb el que ens sentim molt identificades. Ens uneix la il·lusió per transitar cap a una educació transformadora incorporant la perspectiva feminista. Estem segures que treballarem conjuntament per aconseguir aquest objectiu comú!

Us deixem amb les seves reflexions.

Què t’ha dut a interessar-te per la coeducació i en concret per les masculinitats?

Em vaig començar a interessar per la coeducació pràcticament quan vaig conèixer el terme. Sóc mestra i sóc feminista, no podia haver-hi una altra opció. Així i tot el moment clau on vaig començar a formar-me en coeducació va ser el moment de realitzar el meu TFM, en el qual vaig desenvolupar una proposta de formació docent en coeducació.

Dins de la coeducació hi ha molts aspectes a treballar, i a mi em va començar a interessar la masculinitat arran d’una feina que vaig realitzar fent xerrades sobre feminisme i relacions igualitàries a instituts. En aquest moment em costava entendre per què els adolescents s’enfadaven tant quan explicava conceptes i situacions. A aquestes reflexions es va sumar recentment un treball que vaig fer pel postgrau en coeducació que estic cursant. Aquesta oportunitat de realitzar-lo m’ha portat a pensar sobre la necessitat de fer feina sobre l’aprenentatge de la masculinitat hegemònica. Crec que la coeducació ha fet i està fent una gran feina d’empoderar les dones oferint referents alternatius del model patriarcal de la vida de les dones, facilitant eines per detectar situacions de maltractament i, en general, d’aprendre a viure la feminitat des d’una perspectiva diferent de l’hegemònica. I això és el que cal fer amb la masculinitat.

Creus que la masculinitat és inherentment problemàtica?

La masculinitat hegemònica és el problema. L’aprenentatge de la masculinitat és problemàtica per ells i per les dones. Vaig a facilitar-vos unes dades:

En la població reclusa d’Espanya, el 92% són homes. El 62% dels homicidis són comesos per homes contra altres homes i el 28% són dones assassinades per homes. En 2017, el 91% de les persones que foren condemnades per abandonament de família, foren homes, el 80% de persones que no portaren a terme el seu deure de custòdia foren homes, el 85% de persones condemnades per amenaces eren homes i el 94% de persones condemnades per tracte degradant i violència també eren homes. Des de 2016 s’han registrat dades sobre delinqüents sexuals i 45.155 persones tenen antecedents per aquest tipus de delictes, un 96,4% són homes. Els homes tenen el doble de risc de patir lesions medul·lars respecte a les dones, tres vegades més probabilitat de suïcidar-se i quatre vegades més possibilitats de ser persones sense sostre. Entre els 14 i 30 anys la probabilitat de mort es dispara fins a triplicar i quadruplicar la taxa femenina. Els homes són més arriscats a l’hora de conduir, pateixen més accidents i són molt més greus que els de les dones.

Per entendre què passa amb la masculinitat hem d’aprofundir en què vol dir i quines són les seves premisses. Si agafem les paraules del sociòleg Bourdieu, la masculinitat es defineix en negatiu: ser home és no ser dona, ni ser homosexual. La masculinitat té els seus privilegis, però també pateix molts riscos qui vol viure participant de l’hegemònica. Per ser un subjecte masculí has d’estar constantment reafirmant-te i això es pot fer de tres maneres: participant de pràctiques que mostrin valentia, força i competitivitat (d’aquí el resultat de les dades exposades anteriorment), castigant a aquells homes que no participen d’una masculinitat hegemònica i premiant a qui sí que hi participa.

Per què la coeducació hauria de mirar cap a la masculinitat?

La coeducació té un paper molt important en la (de)construcció de la masculinitat hegemònica, ja que és una eina més per demostrar que es pot viure de moltes maneres. De la mateixa manera que la coeducació ha acompanyat tota la transformació de la feminitat de les dones i de la transformació social que està portant a terme el feminisme, és moment de què els homes i totes aquelles persones que participen de la masculinitat aprenguin noves maneres de transitar-la qüestionant els seus privilegis i relacions de poder i sense posar la seva vida en perill ni de les persones que els envolten.

Hi ha alternatives a la masculinitat que coneixem?

Sí, hi ha i sempre han estat, però invisibilitzades i castigades per aquesta masculinitat hegemònica. Des dels homes homosexuals, homes que han sabut acompanyar el canvi de les seves companyes feministes, homes heterosexuals que no es veuen reflectits en aquesta masculinitat, homes transsexuals, fins a les persones no binàries… La masculinitat, igual que la feminitat, es pot viure de diferents formes. Però aquestes maneres de masculinitat també han de trobar-se amb un canvi social que encara està en procés. Acceptar aquestes masculinitats, que no siguin castigades des del sistema patriarcal i, fins i tot, erotitzar-les des de les dones heterosexuals, ja que les relacions de poder funcionen quan encaixen: a les dones ens agrada la masculinitat hegemònica perquè és la manera en què encaixa la nostra opressió amb el seu privilegi, de la mateixa manera que als homes heterosexuals els agraden les dones que visquin la seva feminitat hegemònica. Tot va bé així el patriarcat és feliç.

Com definiries les masculinitats contrahegemòniques?

Podríem definir les masculinitats contrahegemòniques com aquelles que no participen de les regles de la masculinitat hegemònica. Però el que és més important d’aquestes masculinitats contrahegemòniques és el qüestionament de les relacions de poder i privilegis. No es pot negar que la masculinitat té “efectes adversos” per als homes, però viure la masculinitat, de la manera que sigui, comporta uns privilegis que les dones no tenim. Per anomenar un parell: la doble càrrega laboral, l’explotació sexual, la pobresa, les relacions de maltractament, els feminicidis, les violacions, l’assetjament al carrer, a la feina, la misogínia…

Per això és important no definir les masculinitats contrahegemòniques només com una no-participació de rols i estereotips de l’hegemònica.

Com a agents educatius, sobre què cal que reflexionem en relació amb la nostra pràctica?

A mi m’agrada començar per nosaltres mateixes i prestar atenció a les nostres idees, el nostre vocabulari, les nostres concepcions i donar-mos l’espai per canviar d’opinió i aprendre. Pel que fa a les nostres intervencions i pràctica educativa hem de fixar-nos en els mateixos aspectes que quan reflexionem sobre la feminitat: estic oferint referents alternatius? Tenen l’espai, els materials i l’oportunitat de practicar una masculinitat hegemònica? Quines expectatives estic reflectint sobre aquests alumnes? Ara que sé com funciona la reproducció de la masculinitat, estic pendent i estic intervenint en casos de càstig o reforç de la masculinitat? Quin llenguatge estic fent servir? A quins valors estic donant importància? Ofereixo metodologies més cooperatives per evitar la competitivitat?

Què creus que es pot fer per treballar-les a l’aula?

Fa poc comentava amb unes companyes que el privilegi masculí està fins i tot quan rompen amb els estereotips imposats (es pinten les ungles, es disfressen d’algun personatge femení…). Va sortir en una reflexió sobre un exemple: un nen va venir a classe amb una pinça rosa al cabell i la mestra va reflexionar sobre quina hauria de ser la seva actitud. De vegades la nostra reacció és felicitar-lo, comentar que ells també ho poden fer, mostrar-ho a tota la classe… Què passa quan feim això? Reforcem l’androcentrisme. Les nenes ja ens posem pantalons, no ens pintem les ungles, no sempre portem el cabell llarg… i ningú ens ha felicitat. Acceptar que els nens també ho poden fer i no felicitar-los és qüestionar els privilegis i recordem que d’això tracten les masculinitats hegemòniques. Per això, el que hem de fer a l’aula és oferir un espai lliure de competitivitat, normalitzar aquells actes que rompen amb els rols i estereotips i donar molt d’espai a les cures.

Podem començar a la primera infància?

Sense cap dubte i per favor! Tot el treball que es faci des de la primera infància és un treball preventiu. Prevenir-los de situacions violentes i perilloses i prevenir-nos a les dones de patir violència masclista.

Ara que sabem tot això, quins compromisos hem de prendre per oferir alternatives efectives?

Els compromisos són:

  • Oferir espais lliures de competitivitat.
  • Valorar el treball de cures i entendre que són les feines més importants perquè mantenen la vida.
  • Reflexionar sobre les masculinitats que volem: lliures de privilegis i poder.
  • Visibilitzar homes amb una masculinitat no hegemònica.
  • Revisar el currículum ocult i el currículum explícit.
  • Avaluar les nostres pràctiques educatives i promoure metodologies cooperatives.